Corrents de mar

S’acaba. Tot el que comença acaba. Tot té una fi, i ho sabem. Avui acabe el blog, el tanques. Les idees queden aquí plasmades i aquestes sí que mai moriran. Així doncs, el tema de avui el dedicaré a acomiadar-me d’aquesta forma d’escriure i expressar la meua opinió en torn a açò mateix.

En quant a la meua experiència pel que fa al blog he de dir que ha sigut nova. No havia tingut relació amb el món dels blogs però he de dir que m’ha agradat. M’agrada la idea perquè dóna sensació de llibertat. Pots expressar-te lliurement sobre el tema que t’abellisca. A més a més, és un sistema pel qual els receptors poden expressar la seua opinió, els seus dubtes o el que vulguen de manera ràpida i efectiva. Permet una comunicació realment bona. També cal dir que és una eina moderna adaptada als nous temps. Una eina que m’agrada i que de vegades inclús em diverteix. Però com a inconvenient, requereix una constància. Una constància que significa esforç. No obstant això, torne a repetir que ha sigut una grata experiència que m’ha plantejat adoptar-ho com a costum. Ja ho decidiré.

Així doncs, una vegada donada la meua opinió pel que fa al blog conclouré. Conclouré dient que aquesta optativa crec que ha resultat molt útil gràcies sobretot a la part pràctica com el fòrum, les lectures i el blog. I ja per últim, només em queda dir que he estat molt agust en l’assignatura i done les gràcies a tots els companys i companyes i a la professora. Ací s’acaben les meues intervencions. Us desitge molta sort. Adéu.

Escriure. Aquest blog tracta d’açò, d’escriure. Però té una condició: escriure fent literatura. Per tant, per aquest motiu ens deuríem preguntar primer què és la literatura. No obstant això, aquesta no és una pregunta fàcil de contestar ja que no hi ha uns cànons fixes, i com sembla, a aquest món és quasi tot subjectiu.

Però, d’una cosa hi estic segur. L’obra que m’he llegit és literatura. Aquesta obra pertany a un gènere tractat com a literari, l’assaig. Té un autor que desenvolupa uns fets amb voluntat d’estil. Així doncs, crec que tant l’obra com l’assaig serien literatura. Aleshores, el meu blog, que tracta sobre una obra literària podríem considerar-lo literatura.

No obstant això, crec que em queda molt lluny escriure bé. Com deia Mercè Rodoreda al pròleg de Mirall Trencat “escriure bé costa”. Personalment, i en primer lloc, no crec que tinga clar ni tan sols el meu estil. Al meu cap volen milers d’idees, milers de conceptes, però tots ells desordenats. No hi tinc clar perquè inclinar-me, no tinc clar les meues preferències literàries. Com jo dic, m’agrada tot però alhora no m’agrada res.

No obstant això, crec que és un pas per on he de passar. Un pas per créixer una mica més i per aprendre de les errades i de les indecisions. És el primer pas d’un llarg camí. Un camí cap a un món màgic. Un món ple d’il•lusions, de ganes, de paraules. Un món que dóna una sensació d’increïble satisfacció quan observes que poc a poc creixes, que poc a poc millores, que poc a poc el fas, i sobretot on poc a poc el coneixes.

Escriure és un estat d’ànim. De vegades tot és obscur i trist, però d’altres, ho veus tot des d’altre punt de vista molt més fantasiós que el fa gaudir de la vida. Tot depén del dia.

I avui dimecres! Un dia que per a mi marca el centre de la setmana. És un punt intermedi. El dia més normal per excel•lència, si és que es pot definir així.

I com a comparança d’açò, avui tractaré el que considere un dels temes centrals de l’obra: la llengua i la identitat. Un dels problemes que tenim avui en dia i del qual moltíssims autors ja han parlat amb gran coneixement. D’aquesta manera, només em dedicaré a narrar alguns fets que passen a l’obra i que tenen relació amb aquest tema. A més a més, intentaré donar el meu xicotet punt de vista.

Ara, en aquestos moments recorde un passatge del viatge d’Espinàs. Un home en un moment de l’obra li pregunta que pensa sobre Barcelona (referint-se a Catalunya) i el País Valencià. Espinàs intel•ligentment contesta que s’entenen bé, ja que no sap la ideologia que aquest senyor pot tenir. Aleshores, l’home s’anima i afirma que de bon tros s’entenen bé, ja que hi parlen la mateixa llengua. I tot seguit, conclou preguntant si no seria millor que tots fossin un (incloent també les Illes Balears). Aquest fet el destaque. El destaque perquè aquestes zones de la Marina i el Comtat (en aquest cas parle amb coneixement de causa) crec que són de les més compromeses del País Valencià amb una llengua forta i en que tots sigam ú, com ben bé diu l’home que apareix a aquest passatge.

De moment la situació no és la més desitjable. Però ens manté vius l’esperança d’un futur millor. Un futur on poder parlar la nostra llengua sense complexos amb tota la llibertat del món – encara que aquest fet va millor encaminat. Una esperança en què algun dia sigam tots ú i fer més forta la nostra cultura. El camí ja està començat, només queda seguir fent i intentar-lo fer el més llarg possible. Així doncs, mentre ens quede l’esperança, la il•lusió seguirà viva i les ganes no ens fallaran, encara que els nostres objectius – tant els ja esmentats com els relacionats amb altres aspectes de la vida- no arriben a complir-se mai. No obstant això, l’esforç diari pel que s’estima serà recompensat en el futur. Si no és així, tranquil•litat! Sempre ens servirà per alguna cosa i ens farà créixer i aprendre un poc més de la vida.

I fins avui ja n’hi ha prou. El blog avança i està arribant a la fi. I fins el moment m’ha agradat aquesta forma d’expressar-me i de fer literatura. Però d’açò ja en parlaré a l’última entrada.

Fins demà!

Avui ja supere l’equador. És la quinta entrada i hi tractaré un dels motius que impulsen l’autor a emprendre un viatge per aquestes terres del Comtat i la Marina. Em centraré en el paisatge i la història (tots dos lligats entre si).

Així doncs, aquestos paisatges no només estan plens d’una esplèndida natura, sinó que, a més a més, se’ns ofereix una important arquitectura històrica. Amb açò, faig referència als nombrosos castells que els musulmans deixaren. Aquest és un tema que interessa l’autor, ja que en tot moment en que veu un castell o una fortificació antiga li venen al cap comentaris sobre l’estada dels musulmans. Una estada a les nostres actuals terres que va tenir una durada aproximada de 500 anys en la qual ens deixaren obres arquitectòniques com un munt de castells que s’anomenen a l’obra, a més d’altres que no hi apareixen com la torre de Cocentaina -dic torre, perquè sé que als socarrats no els fa massa gràcia aquesta denominació. Però també, em heretat una enorme quantitat de vocabulari, tant noms comuns com noms propis així com poden ser el de diverses poblacions per les quals el nostre protagonista viatja.

D’aquesta manera, no hi ha dubte que l’estada dels musulmans ens va deixar gran quantitat de coses positives. Aleshores, tampoc deuríem oblidar que les festes de “moros i cristians” també ha de veure amb ells, ja que la “reconquesta” per part dels cristians sobre els musulmans donen origen a aquestes meravelloses festes.

No voldria allargar-me molt més i abans d’acabar m’agradaria recalcar aquestes persones que van viure generació rere generació durant un gran nombre d’anys ací. Ara nosaltres som els afortunats que vivim al voltant d’aquestos paisatges replets de qui sap quins misteris passats, plens del pas de diverses cultures (que tant ens ha enriquit). Un paisatge que tinc el gust de poder albirar i que Espinàs ens descriu amb un estil sobri i alhora atractiu.

I ja per finalitzar conclouré amb unes paraules que m’han cridat l’atenció i on barreja dues fonts importants de l’obra – paisatge i paraules- que citaré textualment:
“Les paraules són unes ulleres per descobrir el paisatge, i el paisatge és l’eina per entendre les paraules”.

La gelor em crema. Note com el fred m’arriba a totes les extremitats. Em pose una manta al damunt però la sensació segueix. Aleshores pose en marxa el meu pensament. Imagine! Necessite la calor del pensament. M’imagine un calorós dia d’estiu en el qual el sol brilla i on m’il•lumina una dolça sensació.

Açò em recorda un passatge de l’obra d’Espinàs. Per una banda, perquè el viatge transcorre en plena estació estival. Estació que em transmet alegria, vivesa, moviment, passió. Per l’altra banda, em ve al cap perquè en l’estada de l’autor a Benilloba esmenta “la mentira”. Què és? Doncs, és una beguda que conté café-licor i granissat de llimó. No l’haveu tastat? Aquesta combinació se sol beure a les festes dels pobles del Comtat i de vegades com l’autor comenta, els joves la consumim amb perillós entusiasme. Pel que fa a la meua opinió, té un gust deliciós i refrescant. Em recorda a ixes nits d’estiu caloroses i vives. La “mentira” entra al cos amb facilitat i és una beguda que enganya, d’ahí el seu nom.

Tot açò em fa relacionar-ho amb la calidesa. Una calidesa que gràcies a la imaginació ha penetrat al meu cos i m’ha fet oblidar per uns minuts la gelor hivernal. D’aquesta manera, he aconseguit crear-me una mentida i recordar moments que any rere any repetisc com un cicle ple de noves sorpreses.

I per avui ja n’hi ha prou. Bon dia i recordeu:

Una mentida no fa mal ningú.

Amb la freda sortida del sol decidisc agafar el bolígraf i el paper i continuar el meu blog només em desperte. En aquestos moments no tinc res al cap i és el moment just per escriure més lliurement.

Així doncs, avui vull esmentar les poblacions per les quals Espinàs decideix passar i descobrir; i les quals són la font de creació d’aquest llibre. El nostre autor comença el seu itinerari a la Marina Baixa. Surt de Callosa d’En Sarrià continuant el seu camí direcció a Guadalest; després seguirà i caminarà per Benimantell i posteriorment per Confrides. Una vegada creuat el port de Confrides deixarà de viatjar per les terres de la Marina Baixa per introduir-se en la comarca del Comtat. En aquesta comarca, la meua (i ho dic amb un somriure a la cara), trepitjarà Benasau, Penàguila, Benilloba, Billeneta, Gorga, Balones, Quatretondeta, Fageca i Famorca. Tot seguit, anirà a Castells de Castells (Marina Alta) i retornarà a la Marina Baixa gaudint del paisatge existent en Tàrbena, Bolulla i finalment Callosa d’En Sarrià (de nou), on tancarà el seu viatge circular per aquestes terres del sud del País Valencià.

Una vegada esmentades les poblacions he de dir que poques d’aquestes poblacions són desconegudes per mi. La més coneguda per mi és Billeneta. Per què? Doncs, perquè aquesta població és l’escollida pels meus amics i jo per començar el que nosaltres anomenem “el tour de les festetes d’estiu dels poblets”. Any rere any, visitem Billeneta amb ganes. Amb ganes de gaudir l’alegria que s’hi respira a eixes altures de l’any. En quant a les altres poblacions he estat de passada en quasi totes. Així doncs, només recalcaria altra població: Guadalest. Visitat diverses vegades pel seu patrimoni històric i la bellesa dels seus carrers.

No obstant això, en aquest itinerari trobe a faltar la meua població, Muro d’Alcoi (el Comtat). I just ara mateix no sols el trobe a faltar al llibre, sinó que també l’enyore físicament. Estic a València i ja hi tinc ganes que vinga el cap de setmana. Tinc ganes de baixar de l’autobús, de trepitjar el meu poble, mirar les muntanyes que s’hi observen des d’allí (com per exemple la Serra Mariola) amb satisfacció, veient que res ha canviat, i tot seguit, fer un sospir i alhora dibuixar un somriure abans de marxar cap a casa a descansar i preparar-me per a un cap de setmana amb els meus. A més, aquest cap de setmana se celebra una fira medieval, la fireta. No cal dir que quedeu tots convidats.

Però això ja vindrà. Ara cal començar un nou dia, intentar-lo fer especial i aprofitar hores que valore tant o més que les que vindran. Carpe diem. No obstant això, Muro… t’enyore!

Any nou! Any nou i pareix que tot canvia. Il•lusions noves, propòsits nous, vida nova (com diu la dita)… Renovació! Per això, amb aquesta renovació que sofrim en el canvi d’any, jo torne a escriure al blog per desenvolupar allò dit a la primera entrada que hi vaig fer.

Avui comentaré una mica els paratextos. No obstant, em centraré en el pròleg. Pel que fa al títol, cal dir que és de tipus temàtic ja que llegint-lo A peu pel Comtat i la Marina podrem deduir el que tractarà l’obra. En segon lloc, comentar l’aparició d’una dedicatòria de part de l’autor per als seus fills. I finalment, el pròleg.

El pròleg serveix a l’autor per presentar l’obra i els seus objectius. En el nostre cas, Josep Maria Espinàs comença justificant l’escriptura de l’obra. Tot comença a partir d’una crítica d’un lector que malinterpreta un comentari del nostre autor. Espinàs s’havia estranyat que li parlaren (a ell, un desconegut) català al viatge que feu per l’Alt Maestrat i el lector li va fer una crítica afirmant-li que no sabia on es parlava català. Però el més interessant és el suggeriment que li feu. El convidà a fer un viatge per “les muntanyes d’Alcoi”. L’autor, així doncs, i agradant-li la idea de visitar el sud del País Valencià es decidí a fer aquest meravellós viatge, però canviant la ruta que li havia suggerit el crític. Espinàs passaria pel Comtat i la Marina. Dos comarques escollides pel seu paisatge ple d’una naturalesa atractiva i lligades amb un fet històric decisiu com és l’extensa població musulmana en els segle XV i l’expulsió que provocà una certa desertització a aquestes terres.

Tot seguit, però continuant en el pròleg, ens resumeix per on passarà (la qual cosa ens centrarem en altres entrades), la seua organització i l’objectiu final. Un objectiu basat en l’escriptura, ja que aquesta obra li servirà per seguir amb la seua literatura de viatges i continuar un estil que treballa amb el pas del temps i de les experiències en el qual aspira com ell mateix diu “a una precisió i a una composició narrativa allunyades de qualsevol pretensió efectista”.

Aleshores, aquestos són els punts de partida i els perquès d’un viatge a peu per aquestes terres del sud del País Valencià. D’aquesta manera, i coneixent la justificació i el contingut de l’obra acabe la segona entrada de les huit que hi faré per conéixer una mica més una obra repleta de la bellesa paisatgística que em rodeja.

Feliç any 2010! Que la vostra il•lusió i les vostres ganes no morin mai!

Avui és 19 de novembre de 2009, el cel és gris, les groguenques fulles voleien davant la meua expectant mirada. Però davant aquest oratge he vist els petits rajos del Sòl que intenten fer-se lloc al trist cel. Avui he decidit començar el meu blog de l’assignatura.

Quin serà el contingut? A aquesta primera entrada informaré del que es parlarà al blog i en servirà de presentació. A mesura que vaja avançant el blog descriuré passatges del llibre, reflexions que m’haja pogut oferir l’obra, el que em suggereix, el que em provoca, el que hi pense, a més d’explicar el títol del blog relacionat amb l’obra.

Però, quin llibre, quina obra he elegit? Doncs, després de veure la llista de les possibles obres assagístiques a triar, de sobte em va cridar l’atenció una sobre la resta. Aquesta obra és: A peu pel Comtat i la Marina de Josep M. Espinàs. Un text que ens farà viatjar per aquestes dos comarques de la província d’Alacant.

El motiu de l’elecció? Com que sóc de la comarca del Comtat, exactament de Muro d’Alcoi, he considerar una oportunitat única llegir sobre la meua terra. Una terra que està distant de mi per motiu dels meus estudis, però que visite ansiosament cada cap de setmana. Així doncs, m’interessa moltíssim saber el que escriu l’autor i la seua visió. No obstant, no m’oblide que l’obra també es passeja per la Marina. Una comarca amb altres característiques i que també m’interessa ja que viuen diferents companys meus. Per tant, un motiu lligat amb l’altre m’ha fet que m’interesse en gran mesura aquest obra, que a més m’ajudarà a conéixer un gènere interessant (des del meu punt de vista) com és l’assaig.

D’aquesta manera, avui comença una experiència nova! Una experiència que sens dubte ens farà reflexionar i gaudir mitjançant un viatge ple de paisatges, pensaments, lletres amb la gran ajuda de la enorme il•lusió que em provoca aquesta forma d’expressar-me.

Bienvenido a Blogs de la Universitat de València. Este es tu primer post. Edítalo o bórralo y luego comienza a hacer blogging!